Compartir "Sa Bufera"
La pràctica totalitat de la meva experiència laboral s’ha desenvolupat a "Sa Bufera", i em costaria molt dir que m’hauria agradat fer una altra cosa; en especial pels companys i els amics fets, per les experiències i coneixements que m’ha ofert i per les persones que he conegut compartint les seves singulars vivències i saviesa. A finals del 1988 la veia força més inhòspita que ara, amb més secrets i misteris, més grandiosa, m’hi vaig acostar amb respecte, a ella i la seva gent, amb ganes d’aprendre i també de compartir...
La visió que avui tenim d’ella és el reflex de l’acció dels seus veïnats (habitants n’ha tingut pocs!), dels seus usuaris, l’han feta les persones que han compartit en diferents formes "Sa Bufera": els marjalers i marjaleres, els escuradors, els pescadors i els caçadors, els pastors i els pagesos, els enginyers anglesos (o no), els guardes, els especuladors, els hotelers, els turistes, els ecologistes, els escolars, els científics... els visitants en general (3 milions fins ara!); però també nosaltres, treballadors i treballadores de plantilla que hi hem posat (hi posam!) esforç i ganes en aquesta ’nova’ curolla de la conservació del Parc... Però també ha estat (és encara?) un històric conflicte d’interessos entre la natura i els guanys materials... i això sempre ha pesat!
Els trenta anys del parc han suposat dos escenaris diferents i contradictoris al temps: un de millora constant de la seva biodiversitat dins l’àmbit de la zona protegida, beneficiada per les diverses actuacions de gestió, i l’altre, de ressentiment de la qualitat ambiental del seu entorn immediat; el Parc es troba envoltat ara, a més de la central tèrmica amb el seu abocador de cendres, de més urbanitzacions litorals, d’un polígon industrial, de depuradores d’aigües residuals caracteritzades pel seu mal funcionament i de la zona d’agricultura intensiva més extensa de Mallorca. Ens alegram de no haver-hi d’afegit també un camp de golf.
He tingut la sort de treballar amb gent especial, que va obrir el “prim” als nous “encarregats” i va compartir noms de llocs, de plantes, d’animals i de coses que venien de temps llunyans. Gent de paraula, fidel i treballadora com cap altra... Aquelles gruixudes mans aferrades a la crossa, aquell puret al costat dels llavis, aquella indumentària característica i el renou matinal del seu “motoret” formen part del meu imaginari... Gràcies, l’Amo en Llorenç, per compartir aquells anys!
Amb Francesca Crespí, Alexandre Forteza i Miquel Frontera, a Sa Roca
L’època dels terratinents, la de les dessecacions i les construccions faraòniques, la de les caceres i pesqueres, la de l’arròs, la sal i el paper pertanyen al passat, juntament amb les vides miserables, els treballs incansables i els somnis de les persones que en foren protagonistes i que ens han alliçonat. Aquests trenta anys del Parc Natural han consolidat un nou període, que és preveu llarg, d’aquesta intensa història de "Sa Bufera", de la seva protecció, restauració i conservació. Han estat 147 les persones que hi han treballat “oficialment”, i moltes més (1.927 !) les que han participat com a voluntaris o col·laboradors científics o acadèmics. Durant aquests anys, totes i tots, han deixat les seves petjades, més o menys fondes, però totes importants, compartint les més singulars i variades experiències... Queda encara molt per fer a "Sa Bufera"!
Pels veterans i pels més novells, pels d’avui i pels d’ahir... molts d’anys per aquest trentè aniversari!... I ja ho deia un pescador per devers Sa Punta d’Es Vent... “trenta, quaranta... i no hi hem arribat mai !“ (o quelcom parescut!!).
